En aquest article trobaràs tot el que pots voler saber sobre la ciutat de Maó, capital de Menorca.
La primera civilització de la zona de Maó va ser la de la Cultura Talaiòtica, que va aparèixer al voltant de l’any 1500 aC, tot i que el assentament més proper a el casc antic de Maó no es trobi en el nucli antic, sinó en l’extraradi de la ciutat.
El poblat talaiòtic de Trepucó va ser el més gran del seu temps, però a causa de la tendència d’aquesta gent a evitar la costa i construir els seus poblats terra endins, no es pot dir que aquest assentament sigui l’origen real de la ciutat.
I si ho és, se sap que hi havia una cultura pre-talaiòtica, les primeres traces ens portarien fins i tot a l’any 2200 abans de Crist.
En cualsevol cas, d’aquestes cultures primigènies res s’ha trobat a l’epicentre de Maó, amb el que la següent fita històrica que ens trobem és el de el desembarcament de Magón Barca, el general púnico que suposadament va passar l’hivern en el barranc que porta de casc antic a port.
A falta de proves d’aquest fet, més enllà d’escrits i llegendes, hem d’avançar fins a l’època de la dominació romana (els vencedors de les Guerres Púniques) per trobar les primeres restes físics d’habitants a Maó.
Aquestes restes ens expliquen un origen militar, una petita fortificació sobre un penya-segat amb vista al port, en el lloc que avui ocupa l’Església de Santa Maria de Maó i el territori adjacent.
A la caiguda de l’Imperi Romà, van ser els Vàndals el poble que es va fer amb les Balears i amb Maó, que prèviament havien conquerit la zona d’Andalusia, passant uns 80.000 d’ells a el nord d’Àfrica i fent-se amb Cartago.
La seva dominació vindria marcada per la persecució als cristians catòlics, com era el cas de Menorca. Se sap que fins i tot els bisbes de les Illes Balears van ser portats a Cartago per intentar l’assimilació del cristianisme catòlic en el cristianisme arrià, que era la religió d’aquest poble germànic.
L’any 533, Justinià, l’emperador de l’Imperi Bizantí, va manar al seu millor general, Belisario, per acabar amb la dominació vàndala i conquerir les Balears, i amb elles Maó.
Lamentablement pràcticament no queden vestigis a la ciutat d’aquestes dues últimes civilitzacions, encara que cal destacar que l’avui capital de Menorca va ser un petit poble durant la major part de la seva història.
L’Islam es va estendre pel nord d’Àfrica i va arribar a Menorca en forma de conquesta àrab des del Califat de Còrdova l’any 903.
Es sap que el rei Víking Sigurd I "El Cruzado" va atacar el Maó musulmà l’any 1107, on va arrasar amb una petita fortificació. Encara que es sap que els víkings van fer estralls en la població insular, aquests no es van quedar, ja que només estaven de pas de camí a Gerusalem.
En 1287 el rei Alfons III d’Aragó va desembarcar a un illot del Port de Maó, que des de llavors es diu L’Illa de Rei, i va iniciar la conquesta de Menorca per part de el regne cristià.
Aquesta guerra va donar peu a l’últim gran canvi cultural i poblacional a l’illa, que va ser colonitzada per nobles i camperols aragonesos de la zona de l’actual Catalunya.
Sent el Regne d’Aragó un component fundacional de l’actual Regne d’Espanya, es pot dir que des de llavors i fins a la conquesta britànica de 1708 Menorca va ser espanyola, sent la seva capital Ciutadella, com ho havia estat en l’època àrab i com ho havia estat en els segles cristians precedents.
Ja al segle XVI els espanyols havien aixecat el Castell de Sant Felip a la bocana del Port de Maó, la qual cosa havia fet créixer la seva població constantment, encara que va ser a l’època britànica quan la seva demografia va explotar i es va convertir en la capital de la mà del governador Richard Kane.
El segle XVII va ser molt convuls, canviant la sobirania de Menorca fins a 6 vegades de mans. Britànics, francesos i espanyols competien per el seu gran port i privilegiada posició geoestratègica, acabant Espanya per fer-se amb l’illa i la seva capital de forma definitiva a principis del segle XIX.
Sobre la història de Maó hi ha moltíssim més que explicar, però per a això recomanem que contractin un tour de la ciutat o contacteu a un guia local, que sabrà explicar tot el que vulguin saber sobre aquesta interessantíssima ciutat.
La geologia de Maó és especialment interessant, a ser seu port, en realitat, una gran esquerda entre la Menorca Fosca del nord, la del Paleozoic amb 450.000.000 d’anys, i la Menorca Blanca del sud, la del Miocè, amb una edat aproximada d’entre 11 i 5 milions d’anys.
Potser per aquest motiu el Port de Maó és considerat com un dels ports naturals més grans del món, encara que en aquest rànquing la clau la tinguin els matisos del què es considera com a port.
Les roques més antigues i les més noves de l’illa es miren l’una a l’altra, de riba a riba. Tots dos tipus de roques són sedimentàries, tot i que mentre la més antiga es va formar a grans profunditats d’un oceà que ja no existeix i a base de sediments fins arrossegats per grans rius des de muntanyes que ja tampoc existeixen, la plataforma del Miocè és de tipus calcari, formada a poca profunditat de la costa, entre platges i esculls d’un mar llavors tropical, a partir de la descomposició mecànica de mol·luscs i altres restes sòlids d’animals i microorganismes marins.
És per aquest motiu que la Menorca Fosca de la riba nord del port a penes conté fòssils, mentre que el marès de la riba sud està ple d’ells.
I precisament pel tipus de roques que composen una i altra riba és que, des dels primers que van haver de decidir on construir el seu assentament, sempre es van decidir per la riba sud, però per que?
Doncs resulta que el marès, la pedra calcària que composa la plataforma del Miocè, és tremendament porós, el que permet l’absorció d’aigua de pluja i la seva conservació en perfecte estat de salubritat. És a dir, a la riba sud sempre hi ha hagut molta aigua neta, i al nord pràcticament no.
Cal esmentar també la roca del Quaternari que constitueix el sòl del que seria el final del port. Durant la major part de la seva història, aquesta zona era essencialment un aiguamoll, que es convertia en pantà a mesura que s’endinsava illa endins, fins arribar a la riba més llunyana de la bocana, avui sepultada per la Carretera de Fornells i petits camps de conreu a la fi del port.
Durant les dominacions britàniques, aquesta zona a priori inútil i font de mosquits i altres molèsties va ser sepultada per guanyar-li a l’illa unes hectàrees de terra fèrtil protegida de vent pels penya-segats del Port de Maó, lloc que encara avui produeix fruites i hortalisses per al mercat local.
La base de l’arquitectura maonesa és la de la resta de Menorca, la arquitectura rural fortament influenciada per la presència britànica de el segle XVIII.
En aquest sentit, si les parets mil vegades emblancades de calç i les teulades de teula ataronjada són clàssics del camp menorquina, els pestells (mecanismes amb els quals s’obren les portes), les persianes verdes, les finestres de guillotina i els boinders (balcons tancats - ve de bow window), són d’herència plénamente britànica.
Els edificis que sí que són purament britànics i, per tant neoclàssics (o clàssic-palladians), són els edificis de l’ajuntament, the Golden Farm i el hospital militar de l’illa de Rei, entre molts altres. L’arquitectura britànica neoclàssica acostuma a ser fàcilment identificable al seguir pintant els menorquins les façanes de color vermell i les cantonades de color blanc.
L’arquitectura de Maó té un fort component modernista gràcies a Francesc Femenías i Fàbregues, qui va ser nomenat arquitecte municipal de Maó en 1904, càrrec que va ostentar durant diverses dècades.
Entre d’altres, seus són edificis com:
Al contrari que en el cas de Ciutadella, Maó ha rebut històricament la major part de la immigració de les potències que han dominat l’illa a partir de la Guerra de Successió Espanyola.
Britànics, francesos i espanyols han enviat històricament a Maó la major part dels seus militars i personal dels diferents òrgans de l’estat, la qual cosa ha comportat una constant i intensa barreja de la seva gent a tots els nivells .
La intensa activitat militar i comercial del Port de Maó des del segle XVII també ha contribuït enormement a aquest fet.
És per això que l’actual capital de Menorca, encara que orgullosa, presenta diferències culturals i identitàries significatives pel que fa a la resta de les poblacions, començant per l’accent amb el que els seus habitants parlen el català fins corrents ideològics que en més d’una ocasió han alimentat la rivalitat amb Ciutadella, la seva antagonista. Posem el cas de la Guerra Civil, per exemple, en què les dues urbs inicialment es van decantar per bàndols diferents.
Maó, des del seu empoderament a través del Castell de Sant Felip i de la seva capitalia, sempre ha estat la capital comercial i burgesa, mentre que Ciutadella la capital religiosa i de les clases nobles.
Sense anar més lluny, l’himne de Maó es canta en castellà, una raresa en una illa tan catalanoparlant com és Menorca.
A continuació un vídeo de el pregó de les festes patronals de Maó on la plaça canta l’himne:
Clica aquí per anar al mapa interactiu de Google